Records que venen quan volen.

Ahir vaig estar treballant a un col·legi electoral. A mig matí em vaig creuar en un passadís amb un senyor gran que mirava de posar el DNI en una funda de plàstic, però amb la tremolor de la mà no podia.

Em vaig acostar, per veure si necessitava ajuda. No cal, em va dir. I jo: És que aquesta mà està més cansada. I ell feia: No, és que tinc tremolor... I li vaig dir: Al meu avi li passava igual, i sempre deia que era perquè aquesta mà havia treballat més i estava més cansada.

Ens vam acomiadar amb un somriure.

***

Recuerdos que vienen cuando quieren.

Ayer estuve trabajando en un colegio electoral. A media mañana me crucé en un pasillo con un señor mayor que intentaba poner su DNI en una funda de plástico, pero con el temblor de su mano no podía.

Me acerqué a él, para ver si podía ayudarle. No hace falta, me dijo. Y yo le respondí: Es que esta mano está más cansada. Y él decía: No, es que tengo temblores... Y le dije: A mi abuelo le pasaba igual, y siempre decía que era porque esa mano había trabajado más y estaba más cansada.

Nos despedimos con una sonrisa.